dimecres, 23 de novembre de 2016

1916 – 2016 EL JARDÍ 1991 – 2016 EL TEATRE EL JARDÍ, ESCOLA DE TÈCNICS


1916 – 2016  EL JARDÍ  1991 – 2016
EL TEATRE EL JARDÍ, ESCOLA DE TÈCNICS
Ressenya escrita per Jaume Alsina

Cent anys donen per a molta història, però aquí sols parlarem del temps que va des de l’any 1983 al 2016, i de la que denominarem "Escola de tècnics del Jardí".
Aquesta història comença amb la compra del teatre el Jardí per part de l'Ajuntament, i la necessitat de trobar un personal que pogués treballar com a tècnic en els muntatges teatrals que es programaven. En aquell moment Figueres no tenia cap local dedicat a programar regularment teatre professional, per la qual cosa no hi havia personal tècnic especialitzat; davant aquesta situació, l'Ajuntament es va veure obligat a confiar en els tècnics de les companyies amateur que hi havia a la ciutat.
Aquí es on comença aquesta "Escola de Tècnics Professionals del Jardí", que durant uns anys fou la única font on es formaren professionals els quals, més tard, es varen escampar  pel territori ja fos en teatres, com a tècnics de companyies, o creant les seves pròpies empreses.
Molts d'aquells joves tècnics varen aterrar al Jardí casualment i sense pensar que aquesta seria la seva futura professió. Uns feien teatre amateur, altres s'havien apuntat a l'Aula de Teatre, alguns hi havien anat a fer una obra amb l'institut; altres senzillament feien càrregues i descàrregues d'escenografies per fer uns calerons mentre estudiaven. Molts d'ells avui tenen altres estudis: filologia, història,  geografia, turisme …..
Més endavant, i fins aquest 2016, el Jardí ha acollit estudiants en pràctiques de l’Escola Oficial de Tècnics de Terrassa, vinculada a l'Institut del Teatre. Tots ells han begut de la filosofia de treball que es respira al Jardí, se l’han fet seva, i ara la practiquen en els seus llocs de treball.
Quin fenòmen es va produir al Jardí de Figueres, perquè abans que existís l'Escola de tècnics de l'Institut del teatre, aquí hi hagués varies generacions de joves que volguessin aprendre aquest ofici?  I perquè els estudiants en pràctiques  han fet seu el sistema i la filosofia de treball del Jardí?
Crec que el secret es solament un: se'ls ha tramés l'amor pel teatre i pel seu ofici, demostrant-los que el seu treball també forma part de l'espectacle, i que si la feina és ben feta, millora la qualitat de les representacions. I encara, des del Jardí, hem propugnat que aquest treball dels tècnics ha de ser solidari: que malgrat que el professional tingui una especialitat (tramoia, il·luminador, sonorista), tothom ha de fer, i ha de saber fer de tot, perquè l’espectacle es fa entre tots.
La pregunta podria ser: perquè al Jardí es treballa així? La resposta és clara: Perquè aquells  tècnics que iniciaren aquest camí venien del teatre amateur, on els integrants dels grups son actors, directors, escenògrafs… i tècnics. O sigui una mica de tot. Ara bé, no oblidem tampoc que les primeres companyies catalanes de teatre independent  de finals dels 60 i 70 -Cia Adrià Gual, Comediants, Teatre Lliure, Joglars, Dagoll Dagom i tantes altres, - també funcionaven així.
Pot ser aquest es el motiu pel qual els tècnics que han passat pel Jardí siguin tan valorats: PERQUE SON POLIVALENTS I GAUDEIXEN AMB EL SEU OFICI.
Celebrem 100 anys del Jardí, però jo convido també a celebrar els 25 anys dels tècnics que han sortit del Jardí: els Guille, Jaumes, Alfons, Jordis, Enric, Victor, Titin, Lluis, Pi, Eva, Pau, Sergi, Txema, Andreu, Pere, Aitor, Miquel, Laia,  ………

VISCA EL JARDÍ



dilluns, 24 d’octubre de 2016

DARIO FO a Figueres


DARIO FO a Figueres
Ressenya d'Alfons Gumbau, director de Taller de Teatre

     Fa poc, concretament el 13 d'octubre, es va produir una trista coincidència: El mateix dia que l'Acadèmia sueca feia públic l'atorgament del Nobel de literatura a Bob Dylan, moria Dario Fo. La casualitat m'ha recordat que l'ensurt que alguns han patit en conèixer el distingit d'aquest any ja l'havien patit el 1997. Perquè en el fons, han sigut els mateixos els que han fet escarafalls: Aquell any el guardó tampoc va anar a parar a un "escriptor consagrat";  va ser per al dramaturg (com si la dramàtica no fos del tot literatura) Dario Fo. Pitjor: va ser per a un còmic, un bufó, un pallasso. Els intransigents, amics d'etiquetes i de compartiments ben posats i retolats, utilitzen generalment el mot "pallasso" com a insult, que volen ofensiu. Ves que no l'hagin aplicat també a Dylan!


     Certament l'èxit de Dario Fo –com el de Dylan- no el trobareu a les prestatgeries de les llibreries. És, ha estat i serà als escenaris. La seva força es val del poder revolucionari que té (i que hauria de tenir sempre) el Teatre; i en aquesta "revolució" Fo va ser un mestre i un avançat, criticant la societat capitalista, autoritària i corrupta actual. A mi m'agrada recordar la frase amb la qual acaba el seu gran referent, Mort accidental d'un anarquista,  estrenada el 1970:  "Estem fotuts amb la merda fins al coll i per això caminem amb el cap ben alt". De fet, el seu teatre escrit fa quaranta anys és més actual que mai. Així ho recordava la Funcional quan el gener d'aquest 2016 estrenava Aquí no paga ni Déu: Quaranta anys després de la seva estrena, se’ns presenta com rabiosament actual, fins i tot visionària o premonitòria.


     Personalment és un autor que sempre m'ha atret, perquè a més del contingut crític, els seus textos estan teatralment molt ben construïts. L'any 1981, des de Taller de Teatre vam organitzar la representació de Mort accidental d'un anarquista, sota la direcció de Pere Planella, una producció que s'havia estrenat al teatre Regina de Barcelona el 8 de gener de 1981; arribava  molt tard a Catalunya, per la dictadura i la seva prolongació. A Figueres, es va poder veure a la Sala Edison el 24 de juliol.


     El mateix Taller de Teatre va estrenar el 13 de juliol de 1984, la seva versió de "Non si paga, non si paga" que vam traduir per "Aquí no paga ni Deu!". Dirigia Josep Mª Cortada, i l'interpretaven Pilar Domínguez, Margarita Vidal, Jaume Alsina, Salvador Torres i Guillem Góngora, i en ella vaig participar en la part tècnica.


    El darrer treball a partir de Dario Fo, va ser el desembre de l'any passat, en la representació trimestral del grup d'adults de l'Aula Municipal de Teatre. Vaig tenir la gran satisfacció de dirigir a la Mª Elena Heredia en el monòleg El despertar; una feina que, malgrat tractar-se d'un exercici del curs, ens va permetre penetrar en el text, treballar els seus canvis de ritme endimoniats, els seus matisos i les seves múltiples intencions. Una feina molt bona de l'Elena que mereixia una continuïtat i poder mostrar-se a més gent.... Potser encara la podreu tornar a veure!






divendres, 14 d’octubre de 2016

SOLITUDES, de Kulunka Teatro.
Ressenya de Marià Llop, de la companyia A Mossegades.


"Quan les paraules estan sobre l'escenari però no són pronunciades per ningú, estem veient una obra de Kulunka Teatro. Aquesta companyia, que ens visita per segona vegada, aquest cop amb Solitudes, el divendres 7 d'octubre, amb una platea del Teatre Jardí insuficientment plena però extremadament agraïda per rebre una gran companyia, que posa sobre les taules allò que tots sabem però que ningú gosa dir: estem sols i no ens n'adonem que la companyia la tenim al costat nostre.

I això els Kulunka Teatro ens ho varen dir sense cap paraula i amb un fregolisme espectacular, tres actors que donaven vida a una desena de personatges a través de l'art de la màscara.

I és a partir d'aquesta tècnica, la de la màscara, que ens feien dir que som uns hipòcrites, que riem quan un personatge és electrocutat però pocs segons després ens emocionem perquè s'ha mort. Que no parem de somriure quan un vell es fa amic d'una mosca, però ens adonem que era la seva única companyia quan aquesta és esclafada. Que ens fa molta gràcia com una prostituta ha d'aprendre el seu ofici i no ens adonem que està sola, que un home lluita pel benestar de la seva família i no ens n'adonem i està sol, que una noia intenta buscar l'amor a través del mòbil i no ens n'adonem i està sola.
La companyia basca ha trobat un molt bon títol per l'espectacle "Solitudes", precisament en plural, perquè tot i que la trama giri al voltant de la solitud d'un ancià, ens presenta tot un ventall de personatges que s'enfronten a la soledat més profunda des de moltes perspectives diferents.

Iñaki Rikarte, cuida molt els detalls, hi ha sabut dirigir uns actors amb una gramàtica escènica i del moviment impecable, a dins d'un dispositiu escènic i escenogràfic on no hi ha absolutament cap element gratuït, sinó que tot està al servei de la trama, on el gag més simple de la mosca i l'arlequí de la Commedia dell'Arte és un element crucial per entendre i empatitzar amb el recorregut emocional del personatge.

Amb una escenografia i un espai sonor molt convencionals però al servei de l'espectacle, Kulunka teatro ens interpel·la amb el llenguatge més universal, l'expressió corporal."

Benvinguts al nou Espai Críti-K

Benvinguts al nou ESPAI CRITI-K, un indret virtual on els consumidors i consumidores de cultura escènica de l'Empordà tenen les portes obertes per dir-hi la seva. Què heu vist? Què recomaneu? Quines inquietuts genera la programació? Què creieu que falta a la programació comarcal?

Quin és l'objectiu de l'Espai Críti-K?

L'objectiu principal d'aquest blog és compartir opinions entre els usuaris i usuàries dels equipaments culturals de la comarca, intentant crear així una xarxa de comunicació directe i d'opinió cultural entre els amants de les arts escèniques de l'Empordà, ja sigui a nivell personal com d'entitats. 

Com participar a l'Espai Críti-K?

És molt fàcil! Envians per correu electrònic la teva ressenya sobre l'espectacle que has vist (a secretaria@atebfigueres.cat) i les teves dades de contacte. I en breu la penjarem al blog.